dilluns, 26 de desembre del 2011

L’entrada de les tropes franquistes per l’avinguda Mistral

Localització: Avinguda Mistral, 15

D'aquí a un mes es compliran 73 anys de l'ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes. I encara avui, una veïna del barri recorda els fets, i l’ambient tens de la primera postguerra. El 26 de gener de 1939, la Teresa Sabaté només era una nena. Aquell dia, mentre les darreres forces republicanes es retiraven cap al nord seguides de milers de refugiats, les tropes franquistes s’aprestaven a ocupar la capital catalana. No només van entrar per la Diagonal, el posterior escenari de tantes desfilades. També ho van fer pel barri de Sant Antoni.

Cap a la tarda d’aquell dia, els revoltats ja controlaven Montjuïc i el Tibidabo. A les tres, la 105a Divisió del cos d’exèrcit marroquí havia ocupat el castell de Montjuïc. Hora i mitja més tard, va baixar fins a la Plaça Espanya, des d’on es va repartir per la Gran Via i l’Avinguda Mistral. A les tropes del General Solchaga s’hi havien unit molts dels presoners que es trobaven al castell, que van acompanyar a les tropes marroquines. Més o menys alhora, forces de la 5a Divisió del cos d’exèrcit de Navarra entraven a la ciutat per Sant Gervasi i Gràcia, fins a la Diagonal.

Després de baixar per l’Avinguda Mistral, els soldats van enfilar el carrer Tamarit i la Ronda Sant Antoni, fins a la Rambla i fins al mar. Segons diferents fonts, la ciutat es va ocupar sense que hi hagués pràcticament cap combat. A alguns barris, la recepció a les tropes franquistes va ser entusiasta. Per fi, la guerra havia acabat. Els emboscats durant mesos sortien a la llum, i molts pensaven que aquest seria el final a les penalitats sofertes. Però també hi havia por. Acabada la guerra civil, començava una llarguíssima postguerra, que molts testimonis han assenyalat com pitjor que la guerra mateixa. La mirada curiosa de la Teresa i del seu germà, des del balconet sobre el taller de pneumàtics del seu pare, a l’avinguda Mistral, i l’actitud de la seva mare, ens transporta a un llunyà 1939...




La porta verda de l’esquerra és l’antic taller del pare de la Teresa. Des del balconet superior, ella observava amb el seu germà les tropes franquistes que ocupaven la ciutat.

Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Jaume Fabre. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003.

La contrarevolució de 1939 a Barcelona. Els que es van quedar. Tesi doctoral. Jaume Fabre, UAB, 2002.

dimarts, 31 de maig del 2011

L'esfondrament del Ferrocarril Metropolitano (12 d'abril de 1924)

Localització: Gran Via amb Villarroel, entre les estacions d’Urgell i Universitat.



A dos quarts de quatre de la matinada del dissabte 12 d’abril de 1924, a sota la Gran Via hi havia una activitat febril. Des de feia mesos, els obrers del túnel del Ferrocarril Metropolitano treballaven en varis torns a les obres que havien de comunicar la Plaça Catalunya amb la Bordeta. En aquell moment, dues brigades de vora seixanta obrers treballaven en el torn de nit. Quan faltava només hora i mitja per acabar el seu torn, a l’alçada del carrer Villarroel, es va produir un esfondrament d’uns cinquanta metres quadrats. Fins i tot un dels arbres del passeig va caure per l’esvoranc, quedant la seva copa a l’alçada del carrer.

Ràpidament, els treballadors que aconseguien sortir del forat van començar a buscar els seus companys entre la runa. Els bombers i la policia aviat s’hi van sumar. Els primers ferits, contusionats i amb atacs nerviosos, van ser duts al dispensari del carrer Sepúlveda. A mesura que es feia de dia, van anar arribant a la zona l’alcalde i el cap de la Guàrdia Urbana, acompanyats d’una força policial armada. Cap al migdia, el cap superior de policia va tenir notícia de què es preparava una aturada obrera com a protesta per l’accident, i va ordenar la distribució de policies per totes les entrades als túnels. També va ordenar retirar les edicions de dos diaris que destacaven la catàstrofe en els seus titulars.

Es tractava d’evitar que l’accident tingués un gran ressò. Amb prou feines havia passat mig any des del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 23 de setembre de 1923, i l’establiment al poder d’un directori militar. Tot just es començava a parlar de la creació d’un partit únic, Unión Patriótica. I precisament al dia següent de l’accident, el dictador tenia previst visitar Barcelona, clausurar l’Exposició de l’Automòbil, i després passar la Setmana Santa a Cambrils.

Tot i que les primeres notícies indicaven que no hi havia morts, quan es va començar a desenrunar van aparèixer varis cadàvers, i hi havia disset treballadors desapareguts. De les primeres valoracions de quatre morts es va passar a sis, vuit, i finalment a un balanç total d’onze persones mortes. Era la pitjor catàstrofe succeïda a les obres del Metropolità.



La situació devia ser ben tensa a la ciutat, però la censura de la dictadura fa difícil trobar-ne mostres a la premsa. El mateix dia de l’accident, un dels enginyers de l’obra va declarar que en la darrera revisió, les obres estaven en perfectes condicions, i que caldria veure què s’hi havia fet durant la nit del desastre, perquè segons ell “no es la primera vez que ocurren accidentes por no ajustarse los ejecutantes de las obras de modo exacto a las instrucciones de los técnicos”. Una tímida protesta dels obrers, en forma de manifest a l’opinió pública, va arribar a les pàgines de La Vanguardia. Entre línies, denunciaven la substitució de mà d’obra qualificada per obrers que no formats per aquest tipus de feines, i reclamaven que es restablissin les comissions tècniques de treball i que hi tornessin els treballadors que n’havien estat apartats.

Les autòpsies van confirmar que vuit de les víctimes van morir per asfíxia, i tres per cremades greus, una d’elles electrocutada. Segons El Luchador, l’accident s’havia produït degut a un curtcircuit per estar mal instal·lada la línia elèctrica. La major part de les fonts, però, culpaven el terreny inestable, per on antigament hi passava una riera. Segons la carta pública del Comitè Directiu del F. C. Metropolitano de Barcelona, S. A., que va publicar La Vanguardia, accidents d’aquest tipus eren inevitables:

“Accidentes de esta clase son inevitables en tales obras (…). Hace pocos días ocurría un desprendimiento análogo en el ferrocarril de Estella a Vitoria, muriendo, según noticias, el encargado de las obras y varios obreros. Accidentes análogos y aún muchísimo peores en lo material han ocurrido en obras semejantes de Barcelona mismo, y no hay que recordar las de los metropolitanos de París, Nueva York, etc.”

Pel que fa a Primo de Rivera, el dictador no va canviar els seus plans i va arribar a Barcelona el dilluns 14 d’abril. Va clausurar el Saló de l’Automòbil i es va entrevistar amb vàries personalitats. No va visitar les obres del Metropolità ni va participar en la comitiva fúnebre que, el dimecres 16, va portar els onze obrers morts, a esquenes dels seus companys, de l’Hospital Clínic fins a Plaça Espanya. Des d’allà, van ser portats en cotxe fins el cementiri de Montjuïc, on foren enterrats. El mateix dia, dos obrers del Metropolità van ser detinguts i lliurats a les autoritats militars acusats de “coaccions”.

Obres del Ferrocarril Metropolitano. Anys 20.

Abans que abandonés la ciutat, la premsa va anunciar que Primo de Rivera havia encapçalat la subscripció de diners pels familiars de les víctimes, amb dues mil pessetes. El mateix dia de l’enterrament, el dictador enviava un telegrama des de Barcelona pel Rei Alfons XIII, que es va recollir a La Voz de Menorca:

“Se felicita el señor Primo de Rivera por su estancia en Barcelona, donde halla un espíritu de adhesión que le merece elogios. Lo del morbo separatista ha quedado reducido a un corto número de expatriados. La culta y sensata masa obrera se ha separado del terrorismo. La ciudad de Barcelona espera que los Reyes irán para una prolongada estancia”.

Finalment, la línia del Metropolità que comunicava Plaça Catalunya amb la Bordeta es va inaugurar el 10 de juny de 1926. Al dia següent, la crònica de La Vanguardia es felicitava que les obres s’havien completat en quatre anys, durant els quals “no ha sufrido la empresa ni una sola huelga”. Està clar que el que sí va sofrir van ser uns quants accidents, però ningun tan greu com el de Gran Via amb Villarroel. Sovint, quan es parla de la dictadura de Primo de Rivera, es despatxa amb certa benevolència, destacant l’augment de l’obra pública i certa calma social, en contraposició a la violència del període del pistolerisme. Durant la dècada de 1920, la realització de les obres orientades a l’Exposició de 1929 van atreure a Barcelona molta població d’Aragó, el País Valencià, Múrcia i Almeria, entre d’altres zones de l’estat. Molts d’ells van treballar de valent, en torns de nit que incloïen les matinades dels dissabtes. I uns quants s’hi van deixar la pell.

 Estació d’Urgell, abans de la seva inauguració. 1925.

Pocs dies després de la catàstrofe, durant la Setmana Santa, el setmanari cristià Catalunya Social reclamava que es recordés els morts amb una placa a l’estació més propera:

“Jo demano ara una placa senzilla amb noms i data. I que honor igual sigui retut a la memòria de tot treballador víctima del dur feinejar a les galeries subterrànies d'aquesta nova, i caríssima, via de comunicació que farà de Barcelona una ciutat més moderna i més còmoda (...). Quan els trens subterranis omplin de llur sorda remor les escales i galeries del "Metro", pensi cadascú en les vides humanes que la desgràcia ha immolat durant la construcció de la magna obra”.
Sobra dir que aquesta demanda va caure en sac foradat. Els noms dels onze morts són els següents:

José Codina (35);
Diego Domínguez Ortega;
Manuel Fernández López (19);
Mariano Gil;
José Almazán;
Juan Demetrio;
Tomás Trebanes;
Segundo Laguarda;
Fermín Oller;
Diego Delgado;
José Rivas.

I aquestes van ser algunes de les persones ferides:

José Alba López (30);
Manuel López López (22);
Manuel Guillén Muñoz (16);
Antonio Faldella Bernadó (26);
Diego Garcia Escudero (22);
José Martínez Baró (23)
Nicolás Coscojuela Mur (28)
Pedro Muñoz Millán (39)

Estació del Ferrocarril Metropolitano, en construcció. Es tracta d’Urgell o Rocafort. 1924.




dilluns, 18 d’abril del 2011

Records del Price...


Ben al principi d’aquest bloc vam parlar d’un dels espais més recordats del barri de Sant Antoni: el Gran Price(1934 – 1973). Els grans – i no tan grans – recorden les sessions de ball, les vetllades de boxa, les matinals de lluita lliure... però el Price també va acollir mítings polítics, i fins i tot sermons religiosos. Una breu part del documental Antonet del Meu Cor recordava aquest local:


Un testimoni diferent de la presència del Gran Price, però, continua encara al carrer Villarroel, a la mateixa illa de cases. Tot i que un pèl atrotinat, i potser no per gaire de temps, les lletres d’un vell pàrking aguanten a dures penes el pas del temps...

dissabte, 2 d’abril del 2011

"Fas més voltes que el 29!"


 A moltes cases de Barcelona i rodalies es conserva encara una dita nascuda durant el passat segle XX. “Fas més voltes que el 29!”, diuen els més grans, quan algú no para quiet. La dita es refereix a la línia 29 del tramvia, que durant anys va fer el trajecte de circumval·lació de la ciutat antiga, resseguint l’antic entorn emmurallat de la ciutat. A nosaltres ens ho ha explicat la Teresa Sabaté, veïna de Sant Antoni de tota la vida:


La línia de circumval·lació de la ciutat va néixer, de fet, un llunyà 28 de febrer de 1877, fent el recorregut de Ronda Sant Pau a la Duana. Aleshores, els cotxes de cavalls estaven pintats de color blau i els bitllets costaven 20 cèntims. El seu distintiu era un banderí blau amb una rodona blanca al ben mig, motiu pel qual eren coneguts com “els formatges”, segons narren algunes fonts.

La línia, però, no va fer la volta completa a la ciutat antiga fins el 13 d’agost de 1892. Entremig, s’havia enderrocat la muralla de mar i començat a urbanitzar el Passeig de Colom. Això va permetre connectar del tot el recorregut de circumval·lació a la ciutat antiga, i va obrir la possibilitat de fer els passejos dels quals parla la Teresa, que foren populars durant molts i molts anys. Així, el tramvia de circumval·lació es va guanyar ben aviat un sobrenom amb mala bava: “la carrossa dels pobres”. De fet, en el seu dia a dia la línia portava a una barreja de població prou heterogènia: soldats que anaven als quarters de les Drassanes i el Parc de la Ciutadella, advocats que anaven al Palau de Justícia, botiguers cap al Mercat del Born o de Sant Antoni...

El 1912, el tramvia de circumval·lació va passar a ser identificat com el nº29, i amb aquest número es va fer mereixedor d’un lloc entre les dites populars de la ciutat. La línia va funcionar durant més de cinquanta anys, fins que el 17 de novembre de 1967, fou substituïda per una línia d’autobús de circumval·lació, amb el mateix número. A 1978, la línia interior, que feia el recorregut seguint les agulles del rellotge, fou suprimida. El cop de gràcia pel 29 va arribar a principis de 1985, quan el Mercat del Peix es va traslladar a Mercabarna i van disminuir els trens que arribaven a l’Estació de França. A partir del 15 de gener de 1985, el 29 va deixar de fer voltes a la ciutat antiga...

Tramvies, autobusos i troleibusos són una part molt important de les històries del barri de Sant Antoni. I és que durant molts i molts anys, les cotxeres Borrell, a l’illa entre els carrers Viladomat i Comte Borrell, van acollir cada nit molts dels vehicles que circulaven per la ciutat durant tot el dia. Aquestes cotxeres es van construir a finals del segle XIX, quan es començava a preparar l’electrificació de la xarxa de tramvies de Barcelona. Aleshores, el tramvia de circumval·lació seria el primer en incloure aquesta innovació, que resultava esfereïdora pels barcelonins d’aquells temps. Però de les espurnes que saltaven per les rondes durant les proves nocturnes dels nous tramvies electrificats, i dels ensurts que aquests enginys van suposar pels veïns, ja en parlarem més endavant...

Fonts:

- Els tramvies de Barcelona. Volums I i II. Albert Gonzàlez Masip. Barcelona, 1997.
- La ciutat transportada. Varis autors. Barcelona, 1997.
- Hem extret les imatges de l’excel·lent pàgina d’en José Mora, on podeu veure un munt de fotos de diferents models de 29, i altres línies desaparegudes.
- Hemeroteca de La Vanguardia.



dimarts, 18 de gener del 2011

El Pabellón del Deporte (I): Juan Antonio Samaranch


Molts recorden al barri que on avui s’aixeca un flamant edifici de l’ONCE, va existir fins a 1999 el Canódromo Pabellón, penúltim canòdrom de la ciutat i espai que durant els darrers anys d’existència adquirí una reputació un xic sòrdida.



Però aquest espai, que a finals dels 90 esllanguia oblidat, havia nascut a principis dels anys 50 amb un objectiu diferent: la celebració del 7è Campionat Mundial d’hoquei patins, que va acollir durant els primers dies de juny  de 1951.

A principis dels 50, Espanya recorria les darreres etapes de la seva particular travessia del desert. Amb l’escalfament de la guerra freda — la guerra de Corea havia començat a 1950 — s’acceleraven les negociacions per acabar amb l’aïllament internacional de Franco. L’antic aliat de l’Alemanya nazi acabava d’ingressar a la FAO, i els acords dels primers crèdits amb els Estats Units estaven sobre la taula, si bé encara van trigar a resoldre’s. Enmig de tot això, la població aguantava com podia. Les cartilles de racionament continuaven vigents, i durant el mes de març de 1951 Barcelona va ser escenari d’una vaga sonada, motivada per l’augment del preu del viatge en tramvia (que havia estat imposada a la ciutat de Barcelona, però no a Madrid).

Va ser en aquestes circumstàncies, i després de l’elecció de Barcelona per acollir els mundials d’hoquei, que un grup local d’inversors va finançar les obres del Pabellón del Deporte. L’espai  s’havia començat a utilitzar de forma provisional al 1950, però es va tancar per ampliar-lo a fons, i durant la primavera de 1951 les obres avançaren a bon ritme, mentre les dates del mundial s’apropaven.


Entre els inversors, agrupats en el Consejo de Administración del Pabellón del Deporte S. A., hi havia Juan Antonio Samaranch, que també resultava ser el seleccionador espanyol d’hoquei i una jove figura del franquisme català.  Samaranch, nascut a 1920, portava anys vinculat a l’hoquei sobre patins. De fet, ja com a seleccionador havia estat guardonat a 1949 per la Delegación Nacional de Deportes. El seu president, el cèlebre General Moscardó — el  del Alcázar de Toledo —, li havia atorgat la Copa García Doctor per la seva “constante ayuda prestada” al desenvolupament de l’hoquei.

Fou precisament durant els dies en què la vaga dels tramvies arribava al seu punt àlgid, quan el delegado nacional de deportes designat per Moscardó va visitar les obres del pavelló, acompanyat per Samaranch. Potser no va ser gratuït que en les seves declaracions a la premsa elogiés l’obra i afirmés que Madrid no en tenia cap de similar. Sigui com sigui, les feines continuaren i van estar llestes per l’estrena oficial del 31 de maig de 1951, un cop beneïdes — faltaria més! — pel rector de la propera parròquia de Sant Ferran, a la Gran Via.


Per força el conte havia d’acabar bé. Espanya es va proclamar campiona del torneig a l’imposar-se a Portugal a la final, que va guanyar per 4 a 3. El ressò de la victòria va ser degudament amplificat pels mitjans, i la selecció va viatjar a Madrid per ser homenatjada — i jugar-hi un partit amistós davant Franco. Tota Espanya va poder veure pel No-Do les celebracions, i alguns cinemes van mostrar resums de l’esdeveniment. 

I és que en la situació d’aïllament del règim, guanyar una competició esportiva d’escala mundial —encara que no fos en un esport de primera línia — representava una excepcional oportunitat per posar en marxa la maquinària propagandística. Pel règim, el campionat del món era un motiu per celebrar el potencial de l’Espanya franquista i reivindicar el seu lloc entre la resta de nacions.

Quant a Samaranch, amb la victòria va veure realitzades les seves aspiracions esportives i va anunciar la seva dimissió com a seleccionador el mateix dia, en una entrevista a El Mundo Deportivo:
“Yo creo que esta victoria ha venido a colmar las esperanzas de todos. Cifraba nuestras máximas ilusiones. Considero que ha llegado ya el momento de dimitir de mi cargo de seleccionador, porqué mi labor ya está cumplida. Agradezco mucho a nuestros jugadores el entusiasmo puesto en el juego y por esta victoria histórica para el deporte español”
Els homenatges i premis li van ploure del cel. En els següents mundials organitzats a Barcelona, a 1954, Samaranch ja no va ser seleccionador, sinó cap de la Comissió Organitzadora. I la història es va repetir. Acollida de nou pel Pabellón del Deporte, Espanya va tornar a ser campiona. Però d’això ja en parlarem un altre dia...

Samaranch va morir el passat 2010, i fou acomiadat quasi amb honors d’estat. A l’estranger, però, la major part dels mitjans recordava la seva filiació franquista i els casos de corrupció durant el seu temps de gestió al front del Comitè Olímpic Internacional. Pocs van recordar que la seva meteòrica carrera havia començat a agafar volada al barri de Sant Antoni, a un pavelló construït per acollir un campionat del món d’hoquei i enderrocat quan celebrava carreres de llebrers. Sigui com sigui, el ressò d’aquell primer èxit internacional espanyol sí que va quedar a la retina de molts. El comiat que mitjans com ABC van donar a Samaranch n’és una bona prova. Passats cinquanta-sis anys, per alguns Samaranch continuava sent “el seleccionador de hockey que trajo el primer mundial a España”.


diumenge, 9 de gener del 2011

Agenda de la propera setmana!

Demà a les 10h tornem a les reunions setmanals del Grup de Memòria del barri. Comentarem les properes publicacions i la visita que farem el dimarts 11 a les 11h a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, per buscar fotografies del barri.

D'altra banda, el proper dissabte dia 15 l'Associació pro Teatre Talia Olympia organitza el passeig històric "El Paral·lel a Sant Antoni". Comença a les 18h i el punt de trobada són les Cotxeres Borrell: avinguda Paral·lel amb carrer Viladomat i carrer Campo Sagrado.

dimecres, 5 de gener del 2011

Què hi ha sota el Mercat de Sant Antoni?

Les obres del mercat continuen i tot està llest per començar les excavacions i fer espai als futurs supermercats, magatzems, cambres frigorífiques i aparcaments. Si us heu apropat a tafanejar, haureu vist que l’interior del mercat ofereix una imatge poc habitual i una mica trista:


Aviat serà el torn del trasllat del mercat de llibres del diumenge, i començarà l'enderrocament de la marquesina exterior. Però amb les excavacions, al menys, s’inicia un període emocionant per aquells una mica interessats en la història. Què pot aparèixer sota el mercat, que es va començar a construir al 1872 i fou inaugurat deu anys després? Els murs pantalla han d’aprofundir 38 metres sota terra, i cal fer un forat prou gran per tres grans plantes subterrànies...


Doncs bé, de fet hi ha prevista una troballa: el baluard de Sant Antoni. El baluard formava part d’una ampliació de l’antiga muralla i va ser construït durant el segle XVII. Es va utilitzar durant el setge a Barcelona de 1714.

Els baluards eren construccions que sobresortien de la muralla, en forma de triangle, i que permetien situar peces d’artilleria. Existien diferents dissenys de baluard: en podeu llegir una definició en un diccionari militar de 1863 aquí.

Quant a la seva localització aproximada, la podeu veure en els següents mapes. El primer pertany al segle XVIII, i el segon al Pla Cerdà (on es veu la previsió del futur mercat de Sant Antoni marcada amb una M):



Sigui com sigui, les obres seran una excusa excel·lent perquè anem revisant diferents episodis de la història del mercat, el principal símbol del barri. I si apareixen les restes del baluard, veurem si és possible que es pugui crear un petit espai de visita, com es va fer en les restes trobades al Mercat de Santa Caterina.

Si apareix, esperem que el Baluard de Sant Antoni tingui més sort que el Baluard del Migdia, part de la muralla de mar i un dels altres deu baluards que tenia la Barcelona derrotada al 1714. Les seves restes van aparèixer a la Barceloneta a 2007, i en un principi es va garantir la seva protecció. També s’hi va trobar un vaixell del segle XIII i una àncora sencera, entre altres peces.  Però la promoció de luxe duta a terme per la immobiliària Sacyr Vallehermoso ha acabat deixant-lo emparedat, i costa imaginar com fer-lo visitable, o si més no, una mica més visible:


En podeu veure més imatges al grup “Salvem el Baluard del Migdia”a Facebook.

Per cert! La promoció de luxe, situada entre el Born i la Barceloneta, ja té el 90% dels pisos venuts. Està prou clar que per alguns no hi ha crisi!