Molts recorden al barri que on avui s’aixeca un flamant edifici de l’ONCE, va existir fins a 1999 el Canódromo Pabellón, penúltim canòdrom de la ciutat i espai que durant els darrers anys d’existència adquirí una reputació un xic sòrdida.
Però aquest espai, que a finals dels 90 esllanguia oblidat, havia
nascut a principis dels anys 50 amb un objectiu diferent: la celebració
del 7è Campionat Mundial d’hoquei patins, que va acollir durant els primers dies de juny de 1951.
A principis dels 50, Espanya recorria les darreres etapes de la seva
particular travessia del desert. Amb l’escalfament de la guerra freda —
la guerra de Corea havia començat a 1950 — s’acceleraven les
negociacions per acabar amb l’aïllament internacional de Franco. L’antic
aliat de l’Alemanya nazi acabava d’ingressar a la FAO, i els acords
dels primers crèdits amb els Estats Units estaven sobre la taula, si bé
encara van trigar a resoldre’s. Enmig de tot això, la població aguantava
com podia. Les cartilles de racionament continuaven vigents, i durant
el mes de març de 1951 Barcelona va ser escenari d’una vaga sonada,
motivada per l’augment del preu del viatge en tramvia (que havia estat
imposada a la ciutat de Barcelona, però no a Madrid).
Va ser en aquestes circumstàncies, i després de l’elecció de Barcelona
per acollir els mundials d’hoquei, que un grup local d’inversors va
finançar les obres del Pabellón del Deporte. L’espai s’havia
començat a utilitzar de forma provisional al 1950, però es va tancar per
ampliar-lo a fons, i durant la primavera de 1951 les obres avançaren a
bon ritme, mentre les dates del mundial s’apropaven.
Entre els inversors, agrupats en el Consejo de Administración del Pabellón del Deporte S. A.,
hi havia Juan Antonio Samaranch, que també resultava ser el
seleccionador espanyol d’hoquei i una jove figura del franquisme
català. Samaranch, nascut a 1920, portava anys vinculat a l’hoquei
sobre patins. De fet, ja com a seleccionador havia estat guardonat a
1949 per la Delegación Nacional de Deportes. El seu president, el cèlebre General Moscardó — el del Alcázar de Toledo —, li havia atorgat la Copa García Doctor per la seva “constante ayuda prestada” al desenvolupament de l’hoquei.
Fou precisament durant els dies en què la vaga dels tramvies arribava al seu punt àlgid, quan el delegado nacional de deportes
designat per Moscardó va visitar les obres del pavelló, acompanyat per
Samaranch. Potser no va ser gratuït que en les seves declaracions a la
premsa elogiés l’obra i afirmés que Madrid no en tenia cap de similar.
Sigui com sigui, les feines continuaren i van estar llestes per
l’estrena oficial del 31 de maig de 1951, un cop beneïdes — faltaria
més! — pel rector de la propera parròquia de Sant Ferran, a la Gran Via.
Per força el conte havia d’acabar bé. Espanya es va proclamar campiona
del torneig a l’imposar-se a Portugal a la final, que va guanyar per 4 a
3. El ressò de la victòria va ser degudament amplificat pels mitjans, i
la selecció va viatjar a Madrid per ser homenatjada — i jugar-hi un
partit amistós davant Franco. Tota Espanya va poder veure pel No-Do les
celebracions, i alguns cinemes van mostrar resums de l’esdeveniment.
I és que en la situació d’aïllament del règim, guanyar una competició
esportiva d’escala mundial —encara que no fos en un esport de primera
línia — representava una excepcional oportunitat per posar en marxa la
maquinària propagandística. Pel règim, el campionat del món era un motiu
per celebrar el potencial de l’Espanya franquista i reivindicar el seu
lloc entre la resta de nacions.
Quant a Samaranch, amb la victòria va veure realitzades les seves
aspiracions esportives i va anunciar la seva dimissió com a
seleccionador el mateix dia, en una entrevista a El Mundo Deportivo:
“Yo creo que esta victoria ha venido a colmar las esperanzas de todos. Cifraba nuestras máximas ilusiones. Considero que ha llegado ya el momento de dimitir de mi cargo de seleccionador, porqué mi labor ya está cumplida. Agradezco mucho a nuestros jugadores el entusiasmo puesto en el juego y por esta victoria histórica para el deporte español”
Els homenatges i premis li van ploure del cel. En els següents mundials
organitzats a Barcelona, a 1954, Samaranch ja no va ser seleccionador,
sinó cap de la Comissió Organitzadora. I la història es va repetir.
Acollida de nou pel Pabellón del Deporte, Espanya va tornar a ser campiona. Però d’això ja en parlarem un altre dia...
Samaranch va morir el passat 2010, i fou acomiadat quasi amb honors
d’estat. A l’estranger, però, la major part dels mitjans recordava la
seva filiació franquista i els casos de corrupció durant el seu temps de
gestió al front del Comitè Olímpic Internacional. Pocs van recordar que
la seva meteòrica carrera havia començat a agafar volada al barri de
Sant Antoni, a un pavelló construït per acollir un campionat del món
d’hoquei i enderrocat quan celebrava carreres de llebrers. Sigui com
sigui, el ressò d’aquell primer èxit internacional espanyol sí que va
quedar a la retina de molts. El comiat que mitjans com ABC van donar a Samaranch n’és una bona prova. Passats cinquanta-sis anys, per alguns Samaranch continuava sent “el seleccionador de hockey que trajo el primer mundial a España”.
